Elements defensius

Refugis

Tots els aeròdroms sense excepció disposaren de refugis antiaeris. Amb el temps, aquests elements s’han convertit en la icona més característica i representativa de la defensa passiva; a més de ser -moltes vegades- l’única infraestructura restaurada en els conjunts aeronàutics.
Hi ha dos tipus de refugis: els antibombes i els elementals. Els primers són de majors dimensions i la majoria estava construït en mina, recolzant-se amb algun marge per a reduir costos i presentar menor visibilitat des de l’aire. En general tenien una capacitat de 120 a 200 persones, encara que també n’existien per a 300 persones. Els refugis elements eren els més habituals en els perímetres del camp, tenien una capacitat per a 20 o 30 persones i molts estaven realitzats a cel obert. Alguns d’aquests refugis se situaven dintre de les pròpies trinxeres.
Se’n poden distingir dos tècniques constructives de refugis, els construits en mina i els construits a cel o vall oberta. La primera era usada en els refugis propers als llocs de comandament, per ser els més importants i de majors dimensions; els construits a cel obert se situaven principalment en el perímetre del camp i eren de menors dimensions i profunditat.
A més d’aquestes tipologies, els refugis dels camps valencians presenten tres tipus de construcció: els que usen formigó íntegrament, els que empren el morter amb la rajola, la pedra i el formigó, i els que combinen la pedra en sec amb el formigó. Els construits exclusivament en formigó no són habituals. De fet, tan sols el d’El Toro respon a aquest tipus. Els construits en pedra amb morter de formigó a les parets i voltes amb rajola sota una capa de formigó són els més nombrosos; els refugis d’aquesta tècnica són Vilafamés, Manises, la Pobla del Duc, Villar del Arzobispo, Requena, Alcublas, Monòver i un llarg etcètera. El tercer tipus combina l’arquitectura moderna del formigó amb la pedra en sec tradicional. D’aquesta tipologia són els refugis dels camps de l’interior de Castelló, com els d’Ares i Vistabella del Maestrat.

Altres estructures de defensa

Per a millorar l’eficàcia defensiva dels camps d’aviació, els indrets estaven envoltats de trinxeres, búnquers o nius de metralladores antiaèries, elementa tots ells de gran importància per a la defensa passiva de la guarnició i activa per desestabilitzar un atac aeri.
Les trinxeres, si bé no bordejaven la totalitat del perímetre del camp, sí ho feien al voltant de les principals infraestructures; a més a més, també s’usaven com un accès segur als nius de metralla i búnquers.